I'm falling down..

Phantasmagoria

2010-01-05T01:55:00.007+01:00

Tot buscant informació sobre la nova pel·lícula del Marilyn Manson titulada Phantasmagoria, sobre Lewis Carroll, vaig trobar aquest vídeo.

M'encanta.

18

2010-01-03T02:39:00.004+01:00

El passat 30 de Desembre va ser el meu aniversari.

Ja en tinc 18!

Sincerament, em sento igual que abans de fer-los. L'única diferència és que m'ho vaig passar molt bé durant la festa.

Primer vaig convidar a amics i cosins a casa per a fer un berenar-sopar. Jugant a cartes i parlant ens ho vam passar bé. A les 10:30h vam agafar el tren cap a Barcelona amb el propòsit d'anar a la Sala Razzmatazz (fa temps que hi vull anar però no hi podia entrar, em semblava una bona idea). En arribar allà... estava tancat! Clar, al ser les vacances de Nadal no vam pensar en que era dimarts (dia 29)... Hauria pogut ser un fracàs però ningú estava disposat a perdre's una bona nit de festa així que corrents cap a l'últim metro ens vam dirigir cap a Pl.Catalunya. Un cop allà vam anar al bar Groucho (un bar del carrer Tallers de Barcelona que recomano totalment!) amb amics i amigues i m'ho vaig passar genial, realment genial.

M'han regalat moltíssimes coses, una passada.

A la foto podeu veure un dels regals que em van fer la Carla i la Mireia entre moltes altres coses.

MARILYN MANSON

2009-12-09T22:15:00.008+01:00

Mooooooooolt abans de saber que venia Muse a Barcelona ja tenia les entrades de Marilyn Manson a la vitrina, esperant el gran moment de treure-les del sobre a canvi de veure'l.

Tres anys esperant aquest moment! Tres!!

i ja ha passat...

El concert va ser genial, meravellós, espectacular, íntim, divertit, patriòtic, emocionant, cansat, calorós, colorit, i milions i milions d'adjectius que no arribaran mai a descriure el que vaig sentir el dia del concert.

Podria dir tranquil·lament que va ser un dels millors dies de la meva vida (per no dir el millor).

El concert però va venir acompanyat d'una sèrie de desastres que ja havien començat el cap de setmana anterior.

Dissabte 28: Perdo el moneder i tot el que comporta...: dni, targetes vàries, diners, records, etc.

Dilluns 30: Vaig a l'escola sense clau de la taquilla, a primera hora ho deixo tot perquè li demano la clau al meu Tutor però després, a l'acabar les classes vaig trigar molt en trobar-lo i per tant, vaig perdre el tren i... una hora més tard del que és habitual vaig arribar a casa.

Dimecres 2: Tenia "examen" de MACS i perdo la calculadora. Per sort l'he trobada però... massa tard.

Divendres 4: Dia del concert: Quedo abans amb el grup per tocar perquè a les 7 havia d'agafar el tren cap a Barcelona. Perdo el tren i l'agafo a dos quarts. Quan ja anava per mig camí me n'adono que m'he deixat la càmera de fer fotos i les entrades del concert!! Tota estressada perquè faltava poc perquè comencessin els teloners, baixo a la pròxima estació i canvio de sentit. Mentre esperava el tren pel megàfon diuen que van amb 20minuts de retràs: Joder! L'estrès que portava en aquells moments a sobre era totalment exagerat així que com una nena petita em poso a plorar a l'estació de mala manera i truco al papa. Pobre papa, l'estresso moltíssim i intenta sortir abans de la feina.

Per fi ve el tren! Pujo, a les 7:46h baixo del tren a Castelldefels, corro MOLT fins a casa, pujo, agafo la càmera i les entrades, torno a córrer una barbaritat i a les 8:00h agafo el tren. Com t'ho has fet?! Em pregunto al veure l'hora. Ni idea, però estic segura que he batut tots els rècords de córrer per agafar el tren!

Al final, vam arribar al concert vint minuts abans de que comencés, ens vam posicionar a (més o menys) quarta fila i al centre. Trenta minuts més tard (amb molt mala llet es va fer pregar durant 10 minuts clavats, 10 minuts que vaig patir totalment perquè sentia que no podria veure'l mai) surt a l'escenari i saluda.

Algú del públic li va donar una senyera, la va agafar, la va desplegar per a que tothom pogués veure-la i després se la va penjar al coll per a cantar la cançó de Irresponsible Hate Anthem.

Va ser genial, quelcom que no havia pensat en veure mai. Catalunya i Marilyn Manson junts. Que fort!

A l'acabar el concert, em vaig indignar perquè no havia cantat la de Beautiful People, una de les que més m'agrada. Vaig cridar "Falta Beautiful People!!" i un noi del costat em va sentir i poc a poc tothom va començar a cridar el títol de la cançó.

Segurament va ser casualitat però llavors les llums vermelles de l'escenari es van encendre i ell va tornar per cantar-la. Em vaig sentir realitzada, satisfeta i totalment feliç.

Aquí teniu el vídeo :)

MUSE

2009-12-03T22:55:00.009+01:00

Quan vaig assabentar-me de que venien no m'ho vaig pensar dues vegades. Una trucada de telèfon i ja tenia acompanyant. Només calia el més important, les entrades.

Vam buscar i rebuscar però semblava que ja estaven esgotades (a mi sempre em passa el mateix, m'assabento de tot massa tard..) Les podíem comprar, clar, però per 75-80€ un preu que em semblava massa elevat però que hauria estat disposada a pagar.

Però la sort ens va mirar a la cara i el concert es va canviar de lloc. Com que el Palau Sant Jordi és molt més gran que on es feia al principi (no recordo a on..) es van posar entrades noves a la venda.

Una trucada de telèfon, 40€ menys en el compte de la mama i concert de Muse per la nena!

Va ser genial, espectacular, impressionant... podria fer una llista dels millors adjectius que té la llengua catalana però sempre seria poc. Poc comparat amb l'alegria, eufòria, nerviosisme i de tot que portava dins.

Mentre van tocar els teloners Biffy Clyro (els recomano, són genials i.. una mica especials) jo ja estava nerviosa i ansiosa per veure el grup d'en Matthew Bellamy i en quan van començar, gairebé ploro.

Feia molt de temps que no gaudia tant i em deixava anar sense pensar en res. Tan sols cantava, admirava, reia, saltava, ballava i passava unes hores genials escoltant música de la bona (quelcom complicat avui en dia) amb el meu millor amic, al qual agraeixo totalment el fet d'haver-me ensenyat quest grup fantàstic.

Us volia penjar la Introducció, Primera cançó (Uprising del cd The Resistance) i Última cançó (Knights of Cydonia del cd Black Holes and Revelations) que van tocar però no sé que passa que no em deixa.. si les voleu veure (són del youtube) només cal que cliqueu els links.

Espero que us agradin :)

Retorn

2009-11-29T21:42:00.006+01:00

Fa poc em van recordar quant abandonat tinc el bloc. Al arribar a casa hi vaig entrar i em vaig quedar al·lucinada de veure que des de l'Abril que no l'actualitzava. Ni tan sols havia acabar de publicar el meu conte. Que trist...

Ben bé no sé perquè vaig deixar d'actualitzar el bloc.. potser per la manca d'idees originals, per manca d'activitats emocionant en la meva vida (una vida que ja fa 17 anys que és monòtona i que espera animar-se d'aqui uns mesos) o potser per la corrupció que ha anat patint poc a poc.

Quan em vaig crear aquest espai d'Internet ho vaig fer amb l'idea de poder parlar-hi de tot el que em preocupa i que per diverses qüestions no m'atreveixo a compartir amb els que em rodegen. El problema és que poc a poc més coneguts i conegudes hi van anar tenint accés i clar, penjar els pensaments que no t'atreveixes a dir als amics a un lloc on ells hi entren.. no té massa sentit.

Amb els mesos que feia que no el renovava hi han deixat d'entrar així que ara torno, amb més ganes que mai i amb un munt d'anècdotes, preocupacions, "menjades d'olla" i tonteries per explicar.

EL VEL (6)

2009-11-29T21:38:00.005+01:00

Un mes més tard, a l’actualitat.
Aquest raig de llum que m’il•lumina la cara es diu Quim. Des del dia que vaig decidir tornar a parlar amb la gent i que vaig seure al seu costat, m’ha proporcionat totes les atencions que necessitava. Seia amb mi, em convidava a anar a dinar amb ell i la resta de la colla, quedàvem per sortir de nit... El que fan els amics.
Però com acostuma a passar, els amics són tan amics que travessen la barrera que els separa de l’amor i un bon dia el Quim amb tota la por dins del cos:
- Júlia, fa temps t’ho volia dir però vas canviar radicalment i vas començar a anar sola i... bé, tu ja ho saps, no cal que ara ho recordem. El que et vull dir és que estic molt content que les coses tornin a ser com abans i que, bé, que...
- Què?
- Vols sortir amb mi?
Aquestes paraules van ser clau. Si vull sortir amb ell? Clar que sí!
Això arregla moltes coses, això vol dir que com a mínim a ell li és igual que no tregui unes notes brillants, que li és igual que no sigui tant bonica com totes les altres i que la meva manera de vestir no sigui perfecte, en definitiva, això vol dir que li agrado i que si puc agradar-li a ell, també puc agradar a altres persones.
En comptes de contestar la seva pregunta amb un sí li dedico el meu millor somriure, una forta abraçada i el petó que desitjava poder fer a un noi algun dia. El meu millor el petó, amb passió, amor, alegria...
Podríem dir que sóc completament feliç, em llevo amb ganes d’anar a l’escola perquè així el puc veure. Estudio pels exàmens i quan tinc alguna dificultat ell m’ajuda. Últimament no suspenc cap examen i això m’agrada molt.
No em preocupa tant el que pensin els altres de mi perquè hi ha un noi que m’estima, un grup d’amics que em truca per quedar, que respon els meus sms, que surt amb mi de festa i, el que és més important, es preocupa per mi.

Però, ara que he arribat fins aquí no ho vull espatllar. El meu grau de felicitat és tant alt que l’única cosa que pot fer és anar avall i no, no ho puc permetre.
Agafo paper i llapis:

"jo penso en el destí del teu present tresor
i que el temps t’arrossega de pressa al seu rebuig,
i que tot el que és dolç i bell es perd i fuig,
i, a mesura que veu els altres créixer, mor."

T’escric aquests versos de Shakespeare per ajudar-te a comprendre-ho. El meu tresor és la felicitat que tant m’ha costat aconseguir i temo que el temps m’arrossegui a abandonar-la.
Per a mi ara tot és bonic però algun dia deixarà de ser-ho i no m’ho puc permetre.
T’estimo.

Vaig a la cuina i agafo un ganivet petitó i esmolat.
Em poso el pijama, deixo el full amb el poema a terra. Un cop sóc dins el llit, suaument agafo el ganivet i passo la fulla per la part de dins dels meus canells.
Ignorant totalment la picor i la sang que brolla dels talls em tapo amb el llençol i dormo.

Dormo com mai he fet i com mai tornaré a fer.

EL VEL (5)

2009-05-08T14:47:00.000+02:00

Genial, és una història d’amor. Tot aquest temps evitant quelcom que em pogués fer pensar el perquè de les coses, esperant no trobar res que em recordés que estic passant uns mals moments i que hi ha felicitat al meu voltant. I de cop, ho trobo davant meu, entre les meves mans primes i tremoloses.

Ja vaig pel segon capítol i no entenc perquè no el deixo córrer, no m’agrada i no m’agradarà mai. Per molt que diguin que no saps mai si t’agrada un llibre fins que arribes més enllà de la pàgina 50, jo ja ho tinc clar.

Tot i així... la protagonista m’interessa bastant... té alguns aspectes iguals que jo com la visió pessimista, la soledat però ella no està sola del tot, ella te parella i tot i que ella se sent sola, no ho està. Jo ho estic de veritat.

Pàgina 60, ara m’hauria d’agradar? Qui sigui que va dir que a mida que vas llegint et va agradant més el llibre és mentida. Prou, paro aquí de llegir.

Em vesteixo ràpid perquè ja hauria de ser fora si no vull fer tard a l’escola. Al tren vaig estreta, com sempre.

No m’ho puc creure, porto tot el dia pensant en el coi de llibre, no em puc treure els personatges del cap, la trama, el què pot passar després, etc, etc. Em fa ràbia però tenint en compte cap a on van els meus pensaments qualsevol podria pensar que m’agrada...

Arribo a casa corrents i sense dinar agafo el llibre i sec al llit a continuar llegint. Potser sí que em feia falta deixar de mirar tantes pel·lícules i distreure’m una mica amb altres coses.

No em ve de gust llegir però hi ha quelcom que m’impulsa a agafar-lo i que no em deixa treure els ulls del davant. Sento que cada vegada puc veure millor, l’antifaç opac que no em permetia treure tot el que duc a dins s’està dissolent, em piquen els ulls i sort que no hi son els meus pares perquè sense poder-ho evitar em comencen a caure unes gotes salades per la galta. Quan me n’adono que estic plorant, tanco el llibre i deixo que tota la ràbia, la pena, el disgust i la frustració surtin.

Ploro, crido, salto, m’estiro dels cabells, torno a cridar...

i sec a terra.

Ho començo a entendre tot, el perquè de tot plegat.

Treia males notes mentre que els meus amics treien excel·lents, resultat: em sentia inferior a ells, mal rollo a casa perquè no ajudava, perquè tenia l’habitació malament, també per les notes... Em veia al mirall i em veia exageradament lletja mentre tots els del meu voltant eren guapos o si més no, normals i això feia que no m’arreglés i per conseqüència: em veia més lletja, etc. No he tingut mai parella, no sé pintar, no sé dibuixar, no toco cap instrument...

Segurament hi ha més gent que comparteix aquestes característiques amb mi i que intenta solucionar-les però jo el que intentava era fer veure que no m’importaven i que podia ser feliç amb tot això. Que el fet de no agradar-me físicament ho podia arreglar fent veure que sí que m’agradava i com diuen si jo em veig guapa els demés també i potser algú s’enamoraria de mi...

Però no, el no aconseguir res d’això va fer que de cop, un dia, mentre dormia m’explotés tot i com que no volia acceptar-ho (ho reprimia) només ho recordava en somnis. Solució: no dormir.

Però aquest llibre m’ha fet plorar, treure la ràbia, la frustració, la pena, els complexes... treure-ho tot i per tant, acceptar-ho i deixar de viure en el dubte.

Ja m’he acabat el llibre i puc dir amb tota seguretat que és el millor llibre que he llegit i que llegiré. No només perquè és una història d’amor sinó perquè m’ha ajudat a superar els problemes, bé a superar-los no però sí a començar a acceptar-los per a superar-los amb el temps.

Ja sona el meu despertador, avui no estic tant trista com de costum i em ve de gust arreglar-me una mica per anar a l’escola. Avui, tornaré a parlar amb algú.

Agafo la meva millor samarreta, els meus millors pantalons, les botes negres, em pentino bé, em poso espuma per a tenir els cabells ben ondulats, em maquillo i cap al tren.

Arribo a classe una mica tard expressament per a entrar i dir hola, hi ha el meu lloc de primera fila guardat però avui no seuré allà, avui m’assento al costat d’en Quim que és a la tercera fila.

- Bon dia – li ho dic amb tota naturalitat, com si ho fes cada dia.

- Estàs be?

- Millor que mai, gràcies.

El pobre noi sembla una mica desconcertat però no m’importa perquè avui, serà un bon dia, ho sé. Si més no, intentaré que ho sigui.

EL VEL (4)

2009-04-18T18:30:00.003+02:00

- Júlia, escolta, avui és un dia especial... Júlia, felicitats!

Estic desconcertada, sento la veu de la meva mare felicitant-me però no ho entenc, ja és el meu aniversari?

M’espero una mica abans de contestar, poso pause a la pel•lícula que estic veient i em concentro, la veu no m’ha de vibrar, ha de sonar clara però a la vegada mostrar el gran interrogant que ocupa el meu cap.

- Què?
- Avui és dia 15 Júlia, el teu aniversari! Ja sé que no estem per regals però, t’he comprat un llibre.

No m’interessa, segurament serà alguna novel•leta estúpida per a noies adolescents sense cap tipus de lògica, un llibre d’aquells que et mostren una realitat tant llunyana a la teva que ni tan sols et pots identificar amb algun personatge o sentir les mateixes emocions que descriu l’escriptora línia a línia.

- Bé, te’l deixo aquí.

La mare sembla preocupada. No n’estic del tot segura perquè no he apartat els ulls de la pantalla i feia tant de temps que no sentia la seva veu que ja no puc detectar el seu estat d’ànim sense observar-la. Estic cansada, em couen els ulls de no dormir i no em ve de gust parlar.

I menys llegir.

Em pensava que avui seria un dia insuportable, que a cada moment sonaria el telèfon i que algú em diria Felicitats però no. Una trucada al matí dels avis i una a la tarda dels cosins bessons. Sort que tinc una família reduïda, un gran avantatge.

Avui per a celebrar el meu aniversari, he decidit anar a dormir, intentar-ho. Avui no miraré cap pel•lícula ni escoltaré música.

23h

00h

01h

02h

03h

04h

No puc més, porto masses hores estirada al llit a les fosques sense adormir-me. He decidit que avui no miraré una pel•li i no ho faré però... Trigarà gaire en arribar l’hora de descans?

De cop recordo el llibre que m’ha regalat aquest matí la mare. És un llibre gran, de tapes toves de color negre. És bastant gruixut, concretament té 532 pàgines sense contar els agraïments i el pròleg. En altres condicions no l’hauria ni mirat però l’avorriment em mata i abans de que la censura deixi passar tot el que tinc reprimit a l’inconscient, llegiré.

EL VEL (3)

2009-04-10T21:38:00.000+02:00

Començo per la saga Saw. La primera la pateixo molt, passo tanta por mentre la miro que un cop acabada no puc restar a l’habitació amb el llum tancat. Ja veig que en tot el que queda de nit no dormiré ni l’hora que tinc el plaer de descansar i per a evitar deixar fluir lliurement els pensaments decideixo dedicar-me a buscar entre altres coses informació sobre la pel·li per Internet i sobre els seus personatges. Interessant.

Durant els dos dies següents, continuo la saga i de fer-me por, passen a agradar-me, a fascinar-me, fins a arribar a l’obsessió. Necessito saber més sobre el tema, sobre la gent violenta que ataca per raons que només ell (o ella) pot entendre, vull saber què se sent al ser diferent, al tenir una ment que costa d’entendre. Sóc jo capaç d’inventar una cosa així? I de fer-la?

De cop descobreixo que les úniques pel·lis que m’agraden són aquestes; no penses en res més que en la pel·lícula i no em fan evocar tots els sentiments que he aconseguit reprimir, així que entro en el rol de mirar aquest tipus de cinema. La saga American Psycho, Tesis, la saga d’Hostel, la famosíssima Clockwork orange, Hooligans, Sin city, les dues de Battle Royale...

Però això, com és d’esperar em serveix per a fer més fosca la taca gris que no em permet veure, per a estrènyer més el nus del coll que amb prou feina em deixa respirar (i encara menys parlar amb la demès gent), encara se’m va fent més gran el forat que tinc al pit i que no em deixa tornar a sentir l’amistat, l’amor, la comprensió... Sé que no m’ajuden a superar les meves pors, frustracions, angoixes però necessito evocar tota la meva ràbia d’alguna manera i ja que no sóc prou valenta com per plantar cara a tots aquells que m’han posat el vel, em calma veure que sí que hi ha gent capaç de fer-ho, de descarregar tota la seva ràbia. Encara que sigui arrancant la vida a desconeguts.

Ja no hi ha cap sentiment bo dins meu, ja no puc sentir res amable, quan veig als meus pares sopant tranquil·lament (una calma que anteriorment no tenien, quan intentaven parlar amb mi i jo els responia amb el silenci) penso que mai podré aconseguir ser com ells, de fet, no sé si vull ser-ho. Tot i que ara no gaudeixo de la vida que se m’ha donat, tampoc ho feia abans i posats a triar, prefereixo aquest dolor, el de reprimir tots els sentiments menys el de la ràbia i deixar-la sortir amb certa precaució, encara que això impliqui viure en un segon pla.

Al caminar pel carrer amb les mans dins les butxaques de la jaqueta de pell marró només prenc atenció a la música que ressona dins del meu cap, ben forta. A vegades a la que noto que duc massa estona caminant, ja no sé on sóc. Però no m’importa perquè no tinc cap fita, no m’espera ningú enlloc; un familiar, un amic, un amor... ningú.

Estic sola i és per culpa meva. No conec totes les causes d’aquest desastre, els fets que m’han portat a veure-ho tot malament, distorsionat, fosc... Dubto que el problema fos la música per a dormir, estic segura que allò tant sols va ser el detonant.

Ho intento arreglar. Ahir, per exemple, a l’hora del pati vaig apropar-me a una amiga de l’escola i quan anava a saludar-la no em van sortir les paraules. En realitat no tenia res a dir, no volia dir-li res, simplement intentava demostrar-me a mi mateixa (enganyar-me) que no estic sola, que si m’ho proposo puc tornar a tenir amics.

Però la seva resposta va ser ben clara, la mirada ho deia tot, mostrava confusió, alarma, sorpresa...

Sóc insociable, cínica, distant, cruel, freda i solitària. Des de fa massa temps.

Continuant amb la metàfora: el vel és massa opac com per deixar que jo vegi el món tal i com era abans de tot i viceversa.

EL VEL (2)

2009-04-03T20:37:00.002+02:00

De dia, quan em llevo, agafo qualsevol cosa de l’armari que no sigui pijama i vaig a corre cuita a agafar el tren, escolto música i desprès d’un viatget arribo per fi a l’escola.

El dia és acceptable si les assignatures que l’acompanyen ho són. Com és lògic, a les hores de classe que no presto atenció penso, generalment en mi; tot i que no sóc una noia creguda, egoista, egocèntrica i totes aquestes qualificacions que detesto de les persones.

Com que és just el retorn a l’escola desprès de les vacances de Nadal, el meu cos té el mal hàbit de no tenir son quan toca anar a dormir i una nit vaig decidir posar-me música a la mini cadena per a fer més curta l’estona en que estàs al llit però no t’adorms. I això no em va ajudar. Des d’aquella nit que si no escolto música no puc adormir-me, és com qui té l’hàbit de llegir abans de dormir perquè sinó no es relaxa i per conseqüència, no pot dormir.

Sembla que sigui una bajanada però poc a poc el fet d’haver d’escoltar música per a poder dormir em treu hores de son. Primer tres cançons, desprès cinc, deu, una hora... i així progressivament fins a caure dins l’espiral de l’insomni.

Estar del tot desperta cada vegada és més complicat per a mi però tampoc aconsegueixo dormir. Ja fa setmanes, potser mesos (perdo la noció del temps, se’m fa etern) que no dormo més d’una hora seguida i això fa que durant el dia la capacitat d’atenció, d’humor, de vivacitat i d’alegria que tenia abans vagin desapareixent i donant lloc al cansament, desesperació i a unes grans ulleres que em marquen la cara deixant veure clarament que no estic bé.

No ho vull però m’estic distanciant, la gent ja no em fa gràcia, els encants dels meus amics han minvat tant que l’únic sentiment que em provoquen quan els veig és el de voler fugir per a evitar preguntes i respostes que no tinc o no vull donar, per a no causar més dolor del necessari. Però deixar-los m’és molt difícil, m’agrada estar amb companys a la vora tot i que no parlo amb ells ni els dedico un somriure precedit d’una mirada, tot i que no tinc forces ni per ser allà al costat.

Quan dic en tot em refereixo a aquelles petites coses que anteriorment eren preocupacions insignificants i que ara s’han convertit en grans problemes com per exemple el gran dubte, el que no té resposta fiable, el que no té una solució: Sóc feliç?

Camino i no me n’adono, menjo sense tenir gana, bec aigua però sempre tinc set. Què em passa? Tot és culpa de l’insomni? La resposta és ben clara perquè des que no dormo que sento que visc en un món totalment paral·lel, tot s’ha distanciat notablement de mi i res em pertany. L’habitació ja no és com abans, les parets s’han apropat més deixant poc espai per a poder caminar per l’interior, els cotxes avancen més ràpid que mai pel voltant, la gent crida i xiscla pel carrer, tothom és feliç i jo sóc l’excepció que confirma la regla. La taca de tinta enmig del full blanc.

Tothom necessita temps i a mi és el que em sobra, tinc massa temps que no sé com ocupar. Classe pel matí, de 8h a 15h però a les quatre de la tarda ja sóc a casa i... res. En quan arribo a casa l’única cosa que penso és que encara em queden quinze hores per a tornar a agafar el tren i perdre el temps escoltant lliçons que oblidaré en quan m’aixequi per a canviar de matèria.

El temps és un enemic, m’obliga a seure i pensar en el que intento evitar, em diu que reflexioni, que no fugi, que m’enfronti als dubtes i als problemes però no estic preparada, necessito evadir-me, fugir d’aquesta mitja realitat que cada vegada trastorna més el meu pobre cervell.

Però un bon dia, se’m presenta la solució davant dels ulls, jo tinc temps i elles m’ofereixen evasió, m’ofereixen ocupar aquest espai inútil i preocupant. No parlo de drogues (tot i que seria propi que una jove com jo hi acudís), parlo de les pel·lícules. Són llargues, entretingudes, divertides, originals i això és el que necessito.

Busco la llista de pel·lícules pendents però, són històries d’amor o desamor, d’aquelles que et commouen i acabes plorant pels descosits. No puc veure-ho, començo plorant pel pobre noi que ha perdut l’amor de la seva vida i acabo plorant per la vida buida i insulsa que tinc i que no sé com arreglar. Per tant, un cop he esborrat de la llista la majoria de pel·lis, només em queden les violentes, les que teòricament (i dic teòricament perquè és molt probable que jo plori per qualsevol fet) no desperten cap sentiment de pena, compassió...

EL VEL

2009-03-27T14:43:00.003+01:00

Com gairebé cada any, he escrit un relat pels Jocs Florals i...

...he guanyat! :)

Té 6 "capítols" curts i he decidit que cada divendres en publicaré un per a qui vulgui llegir la meva història.

Per fi tot comença a canviar, sentia que no podria tornar a veure el món amb els mateixos ulls que abans, que seguiria sent gris per sempre com des de feia gairebé quatre mesos. Però un raig de llum m’il·luminava la cara, la llum que em deia que hi havia alguna cosa més darrere per la qual havia de lluitar, lluitar per a poder veure-la. Per a treure el vel negre que em tapava els ulls.

Em dic Júlia i fa temps vaig deixar els amics, els coneguts, les aficions... res anava bé. A casa no m’anava gaire millor, també feia temps que no parlava amb els meus pares, no sabia com els anava la feina, ni tant sols si la seva relació era bona. Durant el dia o estava a l’escola o a casa, concretament a la meva habitació, on menjava, “dormia”, etc.

He dit “dormia” perquè justament aquest va ser el meu primer problema, el començament. Però bé, per a saber-ho tot, millor retrocedim a fa quatre mesos.

The Beatles

2009-03-12T20:39:00.005+01:00

L'altre dia se'm va ocórrer posar Anna a l'Ares per a veure quin tipus de cançons fan amb el meu nom. Pura curiositat.

Però el més curiós, increïble, inesperat, etc és que vaig trobar/descobrir una cançó dels The Beatles titulada Anna (go to him) que la meva mare (les coneix totes), el meu pare i altres persones a les quals els hi he comentat la meva troballa, no coneixien.

Em sorprèn haver descobert una cançó d'un grup de fa tants anys i tant famós.

Potser ara em direu que ja la coneixíeu i que és molt famosa però bé, jo no n'havia sentit a parlar mai i mira que és ben maca!

Espero que també us agradi.

I per acabar:

Visca el Barça i visca el meu Henry!

Gràcies Albert per convidar-nos al Camp Nou per a disfrutar, com sempre, d'un bon partit on el meu súper Henry que "no fa mai res" ens va regalar un parell de gols :)

Pepe Rubianes

2009-03-02T20:37:00.002+01:00

Li dedico una entrada de silenci.

.

2009-02-24T21:33:00.001+01:00

Prefereixo el sentiment de culpabilitat que de frustració.
Però no sempre es pot triar.

Vacances ja!

Carnaval

2009-02-20T19:25:00.008+01:00

L'any passat no em vaig disfressar de res i em va saber molt de greu.. aquest any ho he fet tot!

Quan dic tot em refereixo a que he complert tot el que manava el Rei Carnestoltes.
(tot menys una cosa)

Dilluns: Una sabata de cada color
Dimarts: Els nois amb sostens per fora de la samarreta i les noies amb calçotets per sobre els pantalons
Dimecres: Amb corbata
Dijous: Amb pijama
Divendres: Disfressada d’índia!

L'única cosa que no vaig fer va ser la de dimarts.. em va fer vergonya anar al tren amb calçotets! I amb pijama també però la comoditat guanya a la vergonya :)

Perquè disfressada d’índia?
Té història.
Al principi els de 2n de Batx van dir que aniríem disfressats de nuvis i núvies (tot i que jo faig primer també m'hi inclouen :D) però era massa difícil per les noies i hem acabat anant disfressats els del batxillerat Social-Humanístic d'indis i els del Cientific-Tecnologis de Vaquers.

Ha sigut un dia molt divertit; classes poc avorrides i hores mortes molt intenses (saltant a la corda, jugant a passar per sota la corda, a indis i vaquers, etc)

Espero que hagueu passat un bon dia de Carnaval i que disfruteu el cap de setmana llarg (si en teniu!)

Una condemna

2009-01-21T16:28:00.002+01:00

Felicitats

2009-01-05T00:27:00.004+01:00

Ja en tens 40!

Espero que els celebri amb un concert a Barcelona... :)

PD: Ja em falta poc per tenir tota la discografia completa, si els Reis Mags s'estiren una miqueta i m'ajuden a acabar-la... (indirecta directa, sé que em llegeixen! :D)

Pírcing

2009-01-01T22:32:00.007+01:00

M'ha costat molt d'aconseguir, em fa mal, molt de mal (i en tinc per un parell de mesos..) però tot i això, ha valgut la pena, m'encanta!

:D

L'aniversari va anar molt bé, millor que l'any anterior. Vam anar a sopar al Foster's Hollywood, no hi havia anat mai i.. sempre hi ha una primera vegada (i probablement última perquè és car com foc), desprès vam anar cap a casa i jugant jugant se'ns van fer les dues i pico de la matinada.
A dormir?
No!!
Estirats als matalassos que els pares ens van posar al menjador, vam veure dues pel·lícules que tenia moltes ganes de veure i que em van encantar: Across the universe i Domino.
Totes dues pel·lis eren molt llargues així que ens vam posar a "dormir" a les 7 del matí passades. Dic "dormir" perquè alguns encara estàvem amb els ulls oberts com plats i ens va costar agafar el son.
Però un cop ens vam adormir.. ni la llum ni els sorolls ens van despertar. Bé, l'alarma d'un mòbil ens va despertar a tots però la majoria la vam ignorar i vam seguir dormint una miqueta més (famoses mandres..)

Gràcies a tots i totes per fer-me passar una nit tant divertida com la del 30 i pels regals tant emotius i fantàstics que em veu donar!
:)

Feliciteu-me

2008-12-30T00:25:00.003+01:00

Quan pràcticament ja han acabat tots els aniversaris, em toca a mi!

Celebraré els 17 amb uns quants amics a casa jugant al tabú (entre altres jocs del mateix estil) i dormint tots junts al menjador de casa!

:)

Contes

2008-12-27T20:33:00.008+01:00

No sóc una gran escriptora (tot i que m'agradaria molt) però quan s'acosta el Nadal sempre aprofito per començar a escriure alguna historieta per a presentar-la als jocs florals de l'escola.

Ara feia temps que no escrivia res i... començava a pensar que els temps d'inspiració eren passat però de la manera més tonta (parlant-ho a casa) m'han tornat a venir idees al cap.
Cada dia, abans d'anar a dormir en comptes de llegir una mica (que també ho faig, concretament Cumbres Borrascosas d'Emily Brontë, un regal de l'àvia) agafo el meu portàtil i escric un parell de paràgrafs.

Espero acabar el conte a temps i que sigui prou bo com per afegir un premi al prestatge, premis que no tenen cap valor fora de l'escola però que a mi em recorden que sóc capaç d'inventar narracions de 10 pàgines i que agradin a la gent.
Són premis reconfortants.

Bones festes a tots, Bon Nadal (mejor tarde que nunca) i ànims per aguantar el 2009.
:)

NINE INCH NAILS - In this twilight

Beatsteaks

2008-12-10T00:17:00.005+01:00

Un grup del qual no en se res però que m'agrada molt!

As I Please

You don't guess my name
but I've come to rearrange
gotta put yourself at ease
Ido exactly as I please

and I know you can be whole
so don't you ever forget that

listen it up and take the town forget about the circus
listen it up and fake the crown and bounce around the circus

listen to the ones who drive you home

now you guess my name
why I've come to rearrange
gotta put yourself at ease
I do exactly as I please

Dues setmanes i ja estaa!
Paciencia, alegria, esforç i a dormir cada dia fins tard!

:)

Un cop més, Sense Títol...

2008-12-02T23:39:00.009+01:00

Ser intel·ligent et dóna preferència?

Tenir un somriure blanc et fa més bella?

Ser un despreocupat et fa feliç?

Només pensar en tu t’ajuda a fer amics?

El positivisme et fa la vida més fàcil?

.
.

.
.
No cal que contesteu, ja ho faig jo: sí.
.
.
.
.

.
I no us podeu imaginar la quantitat d’amargura que em porta aquest monosíl·lab. Un sí aparentment positiu, alegre, esperançador, una porta a la il·lusió... per mi no és res més que l’esglaó petit del mig del carrer que et fa caure a terra i t’embruta la roba que duus posada, l’esglaó que fa que et caiguin els llibres que duies a les mans, l’esglaó que de la ràbia –i no pas del mal- fa que comencis a plorar sense pausa.

.
La vida és injusta, això tots ho sabem però arriba un moment, en que te n’adones que aquesta injustícia en realitat no és res més que els teus fracassos projectats en un mirall, un mirall que et persegueix vagis on vagis i que tard o d’hora, et trobaràs de cara i diràs: Per què és tan injusta la vida? Quan en realitat, el que vols dir és: ...

.
No explicaré el perquè d’aquesta reflexió perquè seria massa agosarat per mi i si alguna cosa se’m pot dir, és que sóc covarda.

2008-10-28T20:23:00.002+01:00

En el tren, tota xopa per la pluja i sense poder seure, en un atac d'avorriment m'he posat a llegir el llibre que estava llegint el noi del meu costat (ell sí que havia pogut seure)

El primer que he llegit ha estat:

" Cuando un tío no quiere que le vean la cara, es que tiene un secreto, ¿no? Y cuando una chica se entera de cuál es ese secreto, el panorama cambia totalmente."

He hagut de córrer molt per a poder escriure-ho tot en el mòbil, feia temps que no escrivia un sms tant ràpid. Evidentment no era un sms per enviar-lo sinó per a guardar-lo.

Ara estic intrigada..
Quin llibre és?
Què ha passat abans?
Com continua?
Segurament no respondré cap d'aquestes preguntes però.. no se sap mai, i si un dia em poso a llegir un llibre i em trobo aquest fragment? Al·lucinaria!

Demà marxo de colònies, les primeres amb el nou curs. Estic nerviosa però no sé si positivament o negativament... Ja es veurà.

Caminant...

2008-10-17T20:13:00.009+02:00

Hi ha vegades que vaig caminant pel carrer i no noto els peus a terra. Sé que camino perquè veig que se’m mouen les cames però em sento com si estigués quieta. Per contra, hi ha dies que estic tant cansada que les cames em pesen i cada passa que faig és un gran esforç. És difícil d’explicar, me n’adono ara. Gairebé no m’entenc ni jo...

.
Ahir mateix, estava anant de l’estació de tren a casa i tenia la sensació d’estar aturada en un carrer sense anar ni endavant ni endarrere però, estava caminant! Potser és per la musica, que a vegades em xucla el pensament i passo a sentir només la cançó en qüestió sens prestar atenció al que tinc al voltant..

També me n’he adonat de que depenent de quina cançó escolto camino de forma diferent. Més ràpid, amb les passes més llargues, amb seguretat, a poc a poc, tranquil·lament, distreta... Segurament això li passa a tothom però jo mai m’ho havia plantejat i ara que ho estic fent, em sorprèn. Amb una amiga sovint rèiem de com camina la gent, n’hi ha que van fent saltirons o d’altres que van tant relaxats que fins hi tot els cauen els pantalons i han d’anar amb les cames ben obertes per no perdre’ls. Ara potser, acabo de descobrir que jo també sóc víctima de les meves pròpies rialles. Com ho puc saber?

La meva mare sempre em diu que els joves d’avui en dia ens estem tornant uns autistes urbans, que sempre anem amb la música forta i que no ens assabentem de res del que passa al nostre voltant però jo no escolto mai la música gaire alta (si em parlen quan porto els auriculars, sento) i tot i així a vegades, m’evadeixo. Deixo que la ment comenci a córrer per totes direccions, pensant en tot i en res alhora, vigilant a la gent del meu voltant però sense veure a ningú en concret, caminant pensant que estic quieta.

.
Feia temps que no escrivia sobre alguna cosa que no sigui música, tot i així l’he esmenat en el text. Mai hauria dit que la música és una part tant important en la meva vida, ho sé des que tinc un bloc, que he pogut observar que gairebé sempre parlo del mateix, del que m’agrada.

Concert d'Extremoduro!

2008-10-06T16:42:00.013+02:00

...................

Posar totes les fotos una a una seria un post molt llarg i pensant, pensant vaig arribar a la conclusió de fer un vídeo. No és gaire professional però.. tinc 16 anys! I no faig vídeos cada dia..

En el vídeo sona la cançó titulada Segundo Movimiento: Lo de Fuera, que és la que més m'agrada del nou CD.

Les imatges són del concert del passat dissabte que van fer a Barcelona, al Parc del Fòrum.
La Mireia i jo li vam regalar l'entrada a la Carla (surt amb mi a les fotos) com a regal d'aniversari. La Mireia com que tenia plans familiars no va venir però com a bones amigues, quan va sonar la cançó Jesucristo García la vam trucar.

Potser no sóc una gran fan del grup perquè fa poc que els conec i no en sé gaires coses però en dos anys escassos me n'he adonat que és dels pocs grups espanyols que m'agrada. De fet, m'agrada molt.
El concert va ser perfecte, ho van fer millor del que vaig imaginar. La primera part va ser una mica fluixa però desprès de 15 minuts de pausa van pujar el nivell aconseguint posar-se el públic a la butxaca, com a mínim a mi!

Va ser una de les millors nits que he passat fins ara, ho estava passant tant bé que ni tan sols m'ho podia creure. Quan vaig sentir la primera cançó em vaig posar a plorar d'alegria alhora que cantava i ballava sense parar.
No trobo paraules adequades per descriure tot el que vaig sentir.

Una mica d'informació sobre el grup...

Extremoduro té 5 membres: Roberto Iniesta (Robe) que és el cantant i guitarrista, Iñaki Antón que és l'altre guitarrista, Miguel Colino que toca el baix i el bateria José Ignacio Cantera.
Durant la historia del grup n'hi ha hagut molts més però amb el temps han anat canviant fins a quedar els que hi ha ara.

En el vídeo surten les portades de tots els seus CDs, en tenen 12:

- Rock Transgresivo, 1989
- Somos unos animales, 1991
- Deltoya, 1992
- ¿Dónde están mis amigos?, 1993
- Pedrá, 1995
- Agíla, 1996
- Iros todos a tomar por culo, 1997
- Canciones prohibidas, 1998
- Yo, minoría absoluta, 2002
- Grandes éxitos y fracasos, 2004/2005
- Canciones sin voz, 2004
- La ley innata, 2008

Korn

2008-09-29T23:35:00.010+02:00

Fa temps vaig veure una xapa d'aquest grup a la solapa de la jaqueta d'un noi. Em va cridar l'atenció no sé ben bé per què.

A l'arribar a casa vaig obrir el programa de baixar cançons d'Internet i vaig escriure el nom del grup. Primer em va xocar molt la veu del cantant i la força d'algunes de les cançons.

Actualment és un dels grups que més m'agraden.

Hi ha moltes cançons que m'agraden molt però he triat aquesta perquè la vaig descobrir fa un parell de dies i em relaxa.

Hollow life

Beating the fall, I can’t help but desire of falling down this time

Deep in this hole of my making, I can't escape falling all this time

We come to this place, falling through time living a hollow life

Always we're taking, waiting for signs, hollow lives...

Fearing to fall and still the ground below me calls, falling down this time

Ripping apart all these things I have tried to stop falling all this time

We come to this place, falling through time living a hollow life

Always we're taking, waiting for signs, hollow lives...

Is there ever any wonder why we look to the sky?

Search in vain, asking "why?"

All alone, where is God?

Looking down, we don’t know

We fall in space, we can't look down

Death may come, peace I have found

What to say? Am I alive?

Am I asleep? or have I died?

We fall in space (Wanting Peace)

We can't look down (Wanting Peace)

Death may come, peace I have found

(Something takes a hold of me) I want to say my whole life

"Am I asleep?" (Something takes a hold of me), We fall down.

We come to this place, falling through time living a hollow life.

Always we're taking, waiting for signs,

Hollow lives...

Is there ever any wonder why we look to the sky?

Search in vain, asking "why?"

All alone, where is God?

Looking down... We don’t know

We fall in space, we can't look down

Death may come, peace I have found

Ja em direu què us ha semblat.

guitarra

2008-09-26T22:59:00.004+02:00

No sé ni qui és, ni quina peça de música toca però el que si sé, és que ho fa molt bé i que deu haver practicat moltes hores per a aconseguir fer tot això amb una sola guitarra.

És un vídeo una mica llarg i a mi, se'm va fer una mica pesat.. però encara que sigui només 2minuts, val la pena.

Espero que us agradi
:)

Padre de Familia

2008-09-15T21:27:00.004+02:00

Después del primer día de cole (que por cierto, ha ido muy bien) me apetece compartir uno de los mejores capítulos de la serie de dibujos Padre de Familia que más me ha gustado.

Espero que os guste tanto cómo a mí.

La vuelta al cole.

2008-09-14T21:42:00.002+02:00

Ahora mismo me siento como una pobre niña de párvulos que no quiere ir a su primer día de cole. ¡Me gusta estar en casa!

En realidad necesito empezar, volver a la rutina y a comer sano. A poner en marcha a mi cerebro y dejar de ver tanta tele. Pero echare de menos hablar por el Messenger hasta altas horas de la madrugada, salir de noche por Barcelona e ir a dormir en casa de mis amigas. Levantarme a las dos del mediodía, comer cualquier cosa i seguir haciendo mandres hasta la hora de ir a ventilarme (cuando no hace tanto calor), ver todas las películas que me apetezcan, vestirme de cualquier manera, ir a pasear, escuchar música todo el día, etc.

Levantarme a las 7, coger trenes, autobuses, estudiar, tomar apuntes, estudiar más, malas noches, trabajos, ejercicios de seminario, TR, exámenes…
Todo esto es lo que me toca a partir de ahora pero, no es lo que más me preocupa. Lo que me preocupa es la primera semana. Esa semana en la que apenas conoces a alguien (o los que conoces no te caen bien), en la que no sabes qué decir o qué hacer, esa semana en la que no sabes cómo vestirte, peinarte, maquillarte, las noches en que la imaginación trabaja para adivinar qué piensan de ti, esa semana en la que no podré dormir de nervios i estrés.
¡Qué ilusión volver al cole! …

He escogido está imagen porqué al margen de que sea un chico o una chica, es cómo me siento ahora, estoy asustada, tengo miedo y siento que esta noche no voy a poder dormir. Seguramente no hay para tanto pero, es la primera vez que repito (¡y la última!) y cómo buena chica adolescente, tengo miedo de los cambios y de la gente que no conozco.

Espero que a todos os vaya muy bien el primer día y, a los que ya habéis empezado… ¡que os vaya muy bien también! :)

PD: a partir de mañana estaré 3 meses (más o menos) castigada sin salir, perfecto..

2008-09-11T12:57:00.001+02:00

VISCA CATALUNYA!

2008-09-08T15:37:00.005+02:00

Felicitats mama!
No és un aniversari però pensa, el sant és molt millor.
Tot i no ser religiosa t'hauria d'agradar perquè és com l'aniversari (regals, trucades, felicitats..) però sense fer-te vella!

Ens enfadem molt sovint (ja saps que tens una filla adolescent amb canvis d'humor inevitables) però això no vol dir que la nostra relació mare-filla no sigui bona!

Un petó
:)

¿A qué le tienes miedo?

2008-09-05T15:19:00.003+02:00

Tengo miedo a la oscuridad

A quedarme sola

A las arañas

A hacer el ridículo

A no gustar

A ser manipulada

A los bichos en general

A no mejorar físicamente

A no tener nunca un hobby

A no conseguir ninguna “meta”

A no tener nunca pareja

A no estar a la altura

Al primer día de clase

A quemarme

A perderme (si estoy sola)

A los gatos

...

Y mi duda es: Cuando me pregunten a que le tengo miedo, ¿qué contesto?

He fet obres!

2008-09-04T03:38:00.006+02:00

Suposo que salta a la vista que el bloc no té el mateix aspecte que de costum.

Ahir vaig estar quasi tot el dia buscant una plantilla per Internet que m'agradi, que sigui clara, fàcil, útil, còmode, no gaire nyonya i que tingui alguna cosa a veure amb mi.
És molt difícil de trobar això que busco, tant, que no ho he aconseguit.

Cap allà a les 2:34h de la matinada he trobat aquesta. És senzilla, clara, fàcil, bastant útil, còmode? potser si, una miiiica nyonya però no gaire i... no, no diu res de mi però per això existeixen les entrades! Per a donar-li el toc personal al teu bloc.

No sé quant de temps aguantaré amb aquesta plantilla, suposo que fins que algú em digui que és lletja, que llavors em desesperaré i tornaré a posar-me nerviosa buscant-ne una de diferent amb les qualitats que teòricament té aquesta.

He de dir que tot això no ho he fet sola.
Just desprès d'acabar de sopar m'hi he posat però no sé com, m'he atabalat molt ràpid i he començat a no saber fer res. Per sort, un amic m'hi ha ajudat.
Ell ha sigut el que m'ha presentat algunes de les plantilles que han durat qüestió de minuts o com a molt, un parell d'hores posades.
Li estic molt agraïda perquè m'ha calmat i m'ha ajudat a trobar altres pag web amb molts més models.

Merci Ramirez!

Espero que us agradin les meves obres perquè com tota obra, m'ha portat molts mals de cap.

et vols relaxar¿

2008-08-29T01:37:00.006+02:00

Quan estàs molt atabalat, estressat, cansat, angoixat, enfadat, excitat, rebentat, furiós, trist, malalt, aterrat, preocupat i moltes altres coses que ara mateix no em venen al cap, el que necessites és una bona cançó que t'ajudi a animar-te o, el que és millor, relaxar-te per a poder pensar tranquil·lament. Que t'ajudi a descansar i a aclarir les idees per desprès poder dormir com un nadó o aixecar el estat d'ànim.

Avui he fet un repàs per tota la música que tinc en el ordinador i he trobat dues cançons que em relaxen bastant. Dubto que siguin "bones" però a mi m'agraden i amb això en tinc prou.
Cada una té el seu estil, el seu públic i el seu missatge. A mi totes dues m'agraden, em relaxen i en ocasions m'adormen.

Les poso aquí per si algú es vol relaxar amb mi!

MUSE - Soldier's Poem

(el vídeo és de la cançó de Wake me up when September ends, de Green Day però havia de triar entre això o una actuació en directe i així se sent molt millor)

HIM - The Funeral of Hearts

Ja toca!

2008-08-25T16:38:00.021+02:00

Que si ara estic a casa d'una amiga, que si ara estic mirant la tele, que si ara no estic inspirada, que si ara em fa mandra, que si ara estic al poble de mon pare i no puc, etc.

Ja toca que actualitzi parlant de la Festa Major de Castelldefels!
No va ser res del altre món comparat amb les súper festes de barri que es fan a Barcelona però... és la meva ciutat i com a bona ciutadana la vaig disfrutar cada dia! :)

Dissabte 9

Vaig anar amb la meva amiga de tota la vida (i veïna de replà) Alexandra acompanyades de tota la seva família a veure la famosa llegenda del Gar i Got. Porto 16 anys vivint en el mateix poble i encara no l'havia vist!
Em va agradar, tot i ser una obra dirigida a nens i nenes més petits que jo i feta per a no-professionals, trobo que ho van fer bé.
Vaig riure, em vaig espantar amb alguns petards i vaig disfrutar amb els balls de les bruixes.

Al acabar vam anar a prendre un gelat a la boníssima gelateria Carles a prop de la plaça de l'Ajuntament i desprès cap a casa.

Dimecres 13

Feien els focs artificials a la platja.
Que jo recordi no hi hem anat mai perquè aquest any que teníem pensat anar-hi, la meva àvia va haver de posar-hi cullerada.
La idea va ser bona però ho hauríem gaudit molt més des de la platja.
Resumint, vam anar tota la família per part de pare a casa de la meva àvia a veure'ls des de dalt del terrat.
Per sort van sortir unes fotos molt boniques!
I quin fred que hi feia!

Dijous 14

Va ser tant ràpid que encara no me'n faig a la idea!
Un dia arriba la mare a casa i em diu: La meva jefa m'acaba de convidar al Pregó de les festes de Castelldefels. Saps qui el fa?
Jo evidentment no en tenia ni idea i mai de la vida se m'hauria ocorregut que pogués ser el Calixto Bieito!

En quant m'ho va dir se'm va il·luminar la cara.
Des del moment en que vaig veure Peer Gynt al teatre vaig saber que aquest home era un geni i que veuria totes les obres que estrenés a partir d'aquell moment.
Té una forma d'entendre l'art i de fert-e'l disfrutar tan poc corrent, tan original i tan impressionant que surts del teatre encantat, encisat, bocabadat, intentant entendre i ordenar totes les imatges que acabes de veure, processant tota la informació que t'ha entrat i sobre tot, desitjant veure'n una altra de seguida.

Podríem dir que no sóc una gran fan ja que només he vist un parell d'obres i de les altres no en se pràcticament res però si que puc dir que les vaig gaudir moltíssim i que suposo que sóc de les poques que tenen un autògraf del famós director de teatre en el programa de l'obra Tirant lo Blanc penjat a l'habitació.

Em va fer molta gràcia perquè quan li vaig donar el permanent vermell amb el que m'havia de firmar, em va dir que aquell era el seu color preferit. Em va fer il·lusió haver-la encertat i tot i que era una tonteria vaig passar una vergonya impressionant.
Va ser tot un plaer parlar amb ell uns minuts i m'encantaria poder repetir-ho sense tants nervis i amb una mica més de fluïdesa a l'hora de parlar.

Des d'aquí vull donar les gràcies a la Carme, qui ens va convidar a la meva mare i a mi a veure el pregó des de dins de l'ajuntament i qui em va presentar en Calixto. Moltes gràcies :)

Al acabar em vaig trobar amb l'Alex i vam anar a disfrutar una mica de la fira. Dues voltetes a la granota, 6€ menys a la butxaca i au! Cap a casa hi falta gent.

Divendres 15

Aquí em vaig permetre el luxe d'abandonar la Festa Major i anar cap a la meva segona ciutat, Barcelona.

Vaig quedar amb un noi que feia molt de temps que no veia tot i que estudiem a la mateixa escola.
Vam anar a donar una volta, ens vam posar al dia, vam menjar unes "cuquis" al Pans del costat de l'estació de Sans i cap a casa.

Aprofito per fer publicitat del seu bloc que igual que una servidora, actualitza molt de tan en tan però això no vol dir que sigui menys interessant!
Aquest súper noi amant del teatre, de la música, de l'arquitectura, dels concerts, de les quedades i de les espardenyes es diu Dani.

Dissabte 16

Em vaig tornar a permetre el luxe de marxar de Castelldefels per a anar a Barcelona.

Un amic em va convidar a anar a veure el Gamper des d'un palco privat. Sí, sí, palco privat! Amb butaques, televisor, mini bar, canapès, etc. Tot un luxe.
A mi el futbol no m'agrada gaire, a no ser que vagi al camp o que miri un partit en un bar amb els meus amics. El ambient fa molt.

A més a més, ho vaig disfrutar bastant perquè el Gamper no és com un partit qualsevol sinó que hi ha una gran presentació del equip amb llums de colors, video-muntatges, focs artificials i l'himne sonant ven fort acompanyat d'un discurs d'en Guardiola.

També s'ha de dir que vaig patir, semblava que anàvem a perdre el partit. Els dos argentins del públic que podia veure estaven just davant meu i cantaven una gran victòria quant de cop vam marcar i vam guanyar la copa!
Em vaig posar molt contenta, qui ho diria!

Diumenge 17

El únic concert que des del meu punt de vista valia la pena.
L'any passat els vaig sentir tocar a les festes de Gràcia i a les festes de Les Corts. Aquest estiu els vaig sentir a Rocallaura i, qui ho havia de dir, a la meva Ciutat!
El grup s'anomena Tràfic i es dediquen a anar per a totes les festes majors tocant cançons típiques d'altres anys amb la finalitat d'agradar a tothom i que el públic canti i balli tot allò que li agrada.
Tenen unes cançons que sempre toquen i desprès en tenen algunes que les varien depenent del lloc on vagin (o almenys això és el que l'experiència em diu).

Hi vaig anar amb els meus pares i amb la meva, ara ja famosa, amiga Alex.
No sé si a ella li van agradar tant com a mi però si que se que a la meva mare li van agradar molt. M'ho vaig passar molt bé perquè tot i que no vaig ballar gens (les altres vegades no parava quieta) vaig cantar molt i vaig gaudir moltíssim del súper guitarrista que tenen. Tot un artista.

aiix..

2008-08-19T02:24:00.006+02:00

Ayer escribí un gran post sobre las fiestas de Castelldefels y todas las cosas que me han pasado completándolo todo con fotos artísticas que hice con la cámara pero... ¡se me borro todo!
Todavía no entiendo que es lo que paso...

Ahora me da pereza volver a hacerlo así que de momento pongo esta canción que me gusta mucho, me relaja.

Closed off from love
I didn’t need the pain
Once or twice was enough
And it was all in vain
Time starts to pass
Before you know it you’re frozen

But something happened
For the very first time with you
My heart melts into the ground
Found something true
And everyone’s looking round
Thinking I’m going crazy (hey baby)

but I don’t care what they say
I’m in love with you
They try to pull me away
But they don’t know the truth
My heart’s crippled by the vein
That I keep on closing
You cut me open and I

Keep bleeding I
Keep, keep bleeding love
I keep bleeding
I keep, keep bleeding love
Keep bleeding
Keep, keep bleeding love
You cut me open

Trying hard not to hear
But they talk so loud
Their piercing sounds fill my ears
Try to fill me with doubt
Yet I know that the goal
Is to keep me from falling

But nothing’s greater
Than the rush that comes with your embrace
And in this world of loneliness
I see your face
Yet everyone around me
Thinks that I’m going crazy, maybe, maybe

But I don’t care what they say
I’m in love with you
They try to pull me away
But they don’t know the truth
My heart’s crippled by the vein
That I keep on closing
You cut me open and I

Keep bleeding
Keep, keep bleeding love
I keep bleeding
I keep, keep bleeding love
Keep bleeding
Keep, keep bleeding love
You cut me open

And it’s draining all of me
Oh they find it hard to believe
I’ll be wearing these scars
For everyone to see

I don’t care what they say
I’m in love with you
They try to pull me away
But they don’t know the truth
My heart’s crippled by the vein
That I keep on closing
You cut me open and I

Keep bleeding
Keep, keep bleeding love
I keep bleeding
I keep, keep bleeding love
Keep bleeding
Keep, keep bleeding love
You cut me open and I

Keep bleeding
Keep, keep bleeding love
I keep bleeding
I keep, keep bleeding love
Keep bleeding
Keep, keep bleeding love
You cut me open and I
Keep bleeding
Keep, keep bleeding love

Felicitaaats!

2008-08-01T23:10:00.006+02:00

Avui fa un any que tinc bloc!!
M'he agafat amb tanta calma això d'actualitzar-lo que una mica més i em passo de dia! Però els aniversaris no s'obliden mai perquè fan il·lusió.
Quan me'l vaig fer no tenia previst que em durès tant, estava segura de que em passaria el mateix que amb el fotolog, que als dos dies ja no sabria que coi escriure però amb el temps me n'he adonat de que el món del bloc és completament diferent i.. m'agrada més!

Per a celebrar-ho us deixo un pastís de maduixa ben bo!
Que aprofiti!

Moltes felicitaaats,
moltes felicitaaats,
em desitjo ben fooort...
Moltes feeeliiiciiitaaats!

Espero que en aquesta entrada els comentaris augmentin una mica... és un dia especial!
:)
.

2008-07-09T00:09:00.009+02:00

Sempre diuen que els adolescents preferim els amics abans que els pares, que els hi donem més importància però… Per què?

És molt senzill, als pares els veus cada dia i en les pitjors hores (quan arribes cansat del cole, els caps de setmana que vols descansar, les nits...) i t’obliguen a fer tasques de casa, et renyen, t’exigeixen, et controlen, et demanen, i desprès de tot això, s’enfaden amb tu.

Els amics són molt diferents ells també s’enfaden amb tu però al cap d’un temps (no sol ser gaire) et venen a demanar perdó o simplement diuen que volen oblidar el que ha passat, ploren quan tu estàs trist, et fan riure quan ho necessites, si per la nit et trobes malament els truques i sempre estan allà per parlar amb tu, t’escolten, t’animen, et recolzen i sobretot, t’accepten tal i com ets.

Ells no són com els pares, ells t’han triat perquè els agrades com ets, ells van amb tu perquè un dia hi va haver alguna cosa de tu que els va cridar l’atenció. Els pares t’estimen perquè són això, pares. No t’han triat, accepten el que els ha tocat i estimen.

Jo he patit una davallada que sola he anat cultivant durant tot l’any, un episodi que em marcarà en el futur, que em farà canviar i veure les mateixes coses des d’un altre punt de vista. És veritat que el suport dels meus pares m’ha ajudat molt a acceptar-ho però sense els amics jo seguiria pensant que és el pitjor que m’ha passat fins ara.

Sincerament, tenia por de ser rebutjada. Pot semblar una tonteria però la tenia.. por de que ara ja no em consideressin prou bona per a ells. Sé que ho saben tots però jo només ho he dit a dues amigues. Ho he de dir als que ja ho saben o donar-ho per entès?No ho se, ja veurem...

Simplement espero que encara que segueixi fent primer, quedin amb mi, riguin com sempre i m’expliquin les anècdotes de classe a l’hora del pati com de costum. Que sortim a dinar junts i critiquem a aquell profe que ens amarga el dia i que al cap i a la fi, seguim sent els mateixos amics de sempre, sense penes, compassió i llàstima.

Sóc jo, com sempre :)
.
.

.
.
.
.
.

The Gossip

2008-06-10T21:30:00.009+02:00

He descubierto este grupo recientemente y me gusta mucho. La cantante Beth Ditto te demuestra que si te quitas los complejos de encima puedes conseguir todo aquello que quieras, incluso que la gente te adore.
.
The Gossip es una banda de indie rock fundada en el año 1999 y su último álbum es Standing in the Way of Control.
.
El single tiene el mismo titulo y la cantante la escribió en respuesta a la decisión del gobierno de los Estados Unidos de negarle el derecho al matrimonio a los homosexuales.
.
El video que he puesto es de esta canción y aunque no canta muy bien me ha hecho gracia porque antes de empezar con la canción canta un trozo de Smells Like Teen Spirit de Nirvana.
.
No sé que pasa que no me funciona lo del video... si queréis verlo clicar aquí.
.

Desahogo

2008-06-08T11:36:00.006+02:00

Leyendo el libro de El pensamiento negativo de Risto Mejide (sí, me he dejado llevar por la televisión y la masa fanática de OT) he encontrado un fragmento que me viene de perlas para decir aquello que nunca digo a las personas que me molestan del grupo de trabajo, de la clase, del curso, etc. Todas aquellas personas que desearías que se marcharan a otro colegio porque en clase, en el patio y incluso cuando te piensas que no pueden decirte nada, te abren una conversación de Messenger y te dicen la tontería mas grande que hay en el mundo sólo para tocarte las narices.

No me gustan las personas que van de chulas por la vida, que te miran mal, que te dicen cosas con prepotencia y que tú (yo) ni siquiera te atreves a decir nada. Se acabó, estoy hasta el gorro. Esto se lo dedico a esta gente y a la que he descrito antes. A todos los que critican a mis amigos, a mí y a lo que me gusta.

Ale, a leer.

Por cierto, no voy a decir nombres, puede que de esta manera la entrada sea más útil, que cada uno piense en las personas que le molestan. Una especie de desahogo personalizado.

"Si no te gusta lo que escribo, no me leas. Si me lees, pero no me entiendes, disimula. Y si lo entiendes pero no estás de acuerdo, hazte un favor, y no molestes. No me envíes mensajes. No me digas nada. No estaba hablando contigo. Ignórame tan a gusto como lo hago yo. Y si al final, en un imperativo de diarrea dialéctica, decides que tienes que escribirme algo, para empezar ten lo que hay que tener para identificarte por tu nombre y apellidos, y después, sólo después, intenta contarme algo que despierte un mínimo de interés.
Que la inteligencia, al final, va a ser como el criterio, la valentía, el buen gusto o el sentido del humor.
Todo el mundo se piensa que la tiene".

2008-06-05T21:02:00.003+02:00

Es triste sentirse pequeña

entre los que te rodean...

Sense títol...

2008-05-25T21:09:00.008+02:00

No vull estar amb tu perquè
sento que m’oprimeixes,
em vaig fent petita, petita
fins a desaparèixer entre la pols de la ignorància.

Malgrat tot, et necessito
i aquí estic, davant teu,
mirant-te, observant-te
disposada a fer veure que no ha passat res.

Sé que tu també m’has estimat ,
tant, com ho estic fent jo ara
Què puc fer per canviar-te?
Necessito ser algú davant teu,
sentir-me viva.

Poema d'una principiant.

Tinieblas

2008-05-17T13:37:00.006+02:00

(poned primero la canción y luego leed, me encanta.)

El brillante Sol se apagaba, y los astros

vagaban apagándose por el espacio eterno,

sin rayos, sin rutas, y la helada tierra

oscilaba ciega y oscureciéndose en el aire sin luna;

la mañana llegó, y se fue, y llegó, y no trajo consigo el día,

y los hombres olvidaron sus pasiones ante el terror

de esta desolación; y todos los corazones

se congelaron en una plegaria egoísta por luz;

y vivieron junto a hogueras -y los tronos,

los palacios de los reyes coronados- las chozas,

las viviendas de todas las cosas que habitaban,

fueron quemadas en los fogones; las ciudades se consumieron,

y los hombres se reunieron en torno a sus ardientes casas

para verse de nuevo las caras unos a otros;

felices eran aquellos que vivían dentro del ojo

de los volcanes, y su antorcha montañosa:

una temerosa esperanza era todo lo que el mundo contenía;

se encendió fuego a los bosques -pero hora tras hora

fueron cayendo y apagándose- y los crujientes troncos

se extinguieron con un estrépito -y todo estuvo negro.

Las frentes de los hombres, a la luz sin esperanza

tenían un aspecto no terreno, cuando de pronto

los haces caían sobre ellos; algunos se tendían

y escondían sus ojos y lloraban; otros descansaban

sus barbillas en sus manos apretadas, y sonreían;

y otros iban rápido de aquí para allá, y alimentaban

sus pilas funerarias con combustible, y miraban hacia arriba

con loca inquietud al sordo cielo,

el sudario de un mundo pasado; y entonces otra vez

con maldiciones de arrojaban sobre el polvo,

y rechinaban sus dientes y aullaban; las aves silvestres chillaban

y, aterrorizadas, revoloteaban sobre el suelo,

y agitaban sus inútiles alas; los brutos más salvajes

venían dóciles y trémulos; y las víboras se arrastraron

y se enroscaron entre la multitud,

sisando, pero sin picar -y fueron muertas para ser alimento:

y la Guerra, que por un momento se había ido,

se sació otra vez- una comida se compraba

con sangre, y cada uno se sentó resentido y solo

atiborrándose en la penumbra: no quedaba amor;

toda la Tierra era un solo pensamiento -y ese era la muerte,

inmediata y sin gloria; y el dolor agudo

del hambre se instaló en todas las entrañas- hombres

morían, y sus huesos no tenían tumba, y tampoco su carne;

el magro por el magro fue devorado,

y aún los perros asaltaron a sus amos, todos salvo uno,

y aquel fue fidel a un cadáver, y mantuvo

a raya a las aves y las bestias y los débiles hombres,

hasta que el hambre se apoderó de ellos, o los muertos que caían

tentaron sus delgadas quijadas; él no se buscó comida,

sino que con un gemido piadoso y perpetuo

y un corto grito desolado, lamiendo la mano

que no respondió con una caricia -murió.

De a poco la multitud fue muriendo de hambre; pero dos

de una ciudad enorme sobrevivieron,

y eran enemigos; se encontraron junto

a las agonizantes brasas de un altar

donde se había apilado una masa de cosas santas

para un fin impío; hurgaron,

temblando revolvieron con sus manos delgadas y esqueléticas

soplaron por un poco de vida, e hicieron una llama

que era un burla, entonces levantaron

sus ojos al verla palidecer, y observaron

el aspecto del otro -miraron, y gritaron, y murieron-

de su propio espanto mutuo murieron,

sin saber quién era aquel sobre cuya frente

la hambruna había escrito Enemigo. El mundo estaba vacío,

lo populoso y lo poderoso -era una masa,

sin estaciones, sin hierba, sin árboles, sin hombres, sin vida-

una masa de muerte -un caos de dura arcilla.

Los ríos, lagos, y océanos estaban quietos,

y nada se movía en sus silenciosos abismos;

los barcos sin marinos yacían pudriéndose en el mar,

y sus mástiles bajaban poco a poco; cuando caían

dormían en el abismo sin un vaivén-

las olas estaban muertas; las mareas estaban en sus tumbas,

anta ya había expirado su señora Luna;

los vientos se marchitaron en el aire estancado,

y las nubes perecieron; la Oscuridad no necesitaba

su ayuda -Ella era el universo

Lord Byron .

Persepolis

2008-05-14T20:40:00.013+02:00

La semana pasada tuve que hacer la presentación de esta película (era un trabajo de CV).

La miré y quedé impresionada, es genial. A pesar de que sean dibujos transmite todo aquello que se propone y te deja con muchas ganas de pensar sobre el tema.

Lo más impresionante de esta historia es que es autobiográfica. Yo no lo sabia antes de verla y cuando me lo dijeron me quedé alucinando...

· Argumento:

Es la conmovedora historia de una chica iraní desde la revolución islámica hasta ahora. La historia empieza cuando los fundamentalistas llegan al poder obligando a sus mujeres a ponerse el velo y creando millares de prisioneros.

A pesar de todo esto, Marjane Strapi (la protagonista) conseguirá descubrir el punk y grupos como Iron Maiden que le abrirán un nuevo mundo bajo el terror de las persecuciones del nuevo gobierno y de la guerra de Irán a Iraq.

Cuando es adolescente sus padres la envían a Europa donde podrá comparar otras culturas con el fundamentalismo del que escapa. A pesar de su buena adaptación a la cultura europea, la nostalgia la hará volver a su país, con la familia.

Allí se verá obligada a ponerse el velo otra vez y a someterse a la tiránica sociedad y a la hipocresía de esta.

Finalmente regresará a Europa, optimista hacia el futuro y muy marcada por el pasado.

---

Pongo uno de los tráilers. La música me hace mucha gracia porque es la famosa canción de The Eye of the tiger pero cantada por la chica y... ¡lo hace fatal! xD Espero que os guste.

Blanco o Negro?

2008-05-05T22:00:00.008+02:00

COMA BLACK
[ a) EDEN EYE ]

My mouth was a crib and it was growing lies
I didn't know what love was on that day
my heart's a tiny blood clot
I picked at it
it never heals it never goes away

I burned all the good things in The Eden Eye
we were too dumb to run too dead to die

This was never my world
you took the angel away

I'd kill myself to make everybody pay
This was never my world
you took the angel away
I'd kill myself to make everybody pay

I would have told her then
she was the only thing
that I could love in this dying world
but the simple word "love" itself
already died and went away

This was never my world
you took the angel away
I'd kill myself to make everybody pay
This was never my world
you took the angel away
I'd kill myself to make everybody pay

I burned all the good things in The Eden Eye
we were too dumb to run too dead to die

[ b) APPLE OF DISCORD ]

Her heart's bloodstained egg
we didn't handle with care
it's broken and bleedingand
we can never repair

COMA WHITE

There's something cold and blank behind her smile
She's standing on an overpass
In her miracle mile

[coma:]

"You were from a perfect world
A world that threw me away today
Today to run away"

A pill to make you numb
A pill to make you dumb

A pill to make you anybody else
But all the drugs in this world
Won't save her from herself

Her mouth was an empty cut
And she was waiting to fall
Just bleeding like a Polaroid that
Lost all her dolls

[coma:]

"You were from a perfect world
A world that threw me away today
Today to run away"

A pill to make you numb
A pill to make you dumb

Marilyn Manson.

Alemaña me ha ido muy bien, un dia de estos (cuando termine con el viage de fin de curso..) haré un post con algunas fotos y contando un poco lo que hice por allí.

Grecia 3

2008-04-12T12:12:00.019+02:00

Tercer día:

Nos levantamos a las 7h de la mañana con muuucha dificultad. Nos arreglamos y ¡de visita a la Acrópolis! Es una pena que estén haciendo obras al Partenón porque es espectacular. Hacía sol y viento lo cual hace que en todas las fotos salga con los ojos raros y el pelo alborotado. Pero bueno, las "piedras" griegas son lo que importan :)

·
La foto es del templo de las Cariátides que contemplan impasibles el paso del tiempo. Son impresionantes aunque, no las originales. Las de verdad están en un museo.

Luego nos dejaron tiempo libre para ir a comer donde quisiéramos, nosotros decidimos ir a Placa, el barrio más famoso de Atenas. Es bonito aunque muy pobre y ¿marginal? No sé si esta es la palabra porque había mucha gente, muchas tiendas, muchos restaurantes… pero las casas son viejas, está sucio, etc. La mayoría de la gente tiene rasgos árabes (y eso a la vista choca)

Estuvo muy bien porque comimos mucho por poco precio (nos costó encontrar un restaurante baratillo) estaba muy bueno y nos sobró tiempo para ir a dar una vuelta en metro.

El metro de Atenas es al aire libre, en las vías no hay piedras o cemento, hay hierba, flores… ¡Es mucho más bonito! Y más baratooo

Llegamos al hotel cansadísimos, ducha, cenar y dormiiiir plácidamente. Aunque no tan plácidamente porque esa noche me tocó a mí el plegatín y… no es demasiado cómodo.

Quinto día:

A las nueve de la mañana ya estábamos haciendo cola para entrar en el museo arqueológico. Está bien aunque un poco pesado. Entre todas esas esculturas, pulseras y artilugios diferentes había cosas muy originales y espectacularmente bien hechas.

Pongo esta foto porque me da respeto, vaya ojos.. Dicen que son los originales, de esmalte y no sé que mas.

·
Me lo pasé bien porque el guía que teníamos era un griego muy orgulloso y mientras nos explicaba lo que estábamos viendo sonreía y nos contaba anécdotas divertidas para que viéramos que todo viene de los griegos, ¡todo! Jejeje

Después de comer nos encerramos de nuevo en el autocar y tras más o menos tres horas de viaje empezamos a ver dónde nos dirigíamos. A lo lejos de las curvas mareadoras de la costa se veía el templo Sounion.

¡Qué ilusión! Todos empezamos a gritar, cantar, a levantarnos… es un templo precioso, está a lo alto de una montaña con el mar a sus pies.

Al llegar, dimos una vuelta al templo (fotos) y luego nos dijeron que nos sentásemos al suelo con el templo a nuestras espaldas.

Mientras el sol empezaba a bajar un profesor nos leyó un texto que había escrito para nosotros. Me gustó tanto, era tan emotivo que lloré. Era muy pasional, teníamos que cerrar los ojos, tocar la arena, pensar en nuestros amigos, en lo que somos… bf genial.

Luego nos hicimos las fotos de clase, de curso, la de los profesores, con los amigos, la puesta de sol… De ese día tengo muy buen recuerdo y unas fotos fantásticas (aunque salgo muy mal a todas.. U.ú)

En la foto: Toda mi clase junto a mi profesor (el de azul)

El próximo día explicaré que tal fue Venecia y la vuelta en autocar :)

Grecia 2

2008-04-10T21:18:00.016+02:00

Con un poco de retraso (mucho...) voy a contar qué tal fue el viaje. Es un poco largo así que lo hare en dos días, allá va:
·
El viernes que nos íbamos de viaje fue todo un estrés, por la mañana colegio, rápidamente al terminar las clases a la peluquería y luego corre corre porqué es tarde y ¡me voy a Grecia!

Buf, que tostón de viaje, no sabía cómo ponerme en el autocar, ¡pero qué incomodo! Madre mía…

Para que nos callásemos un poco nos pusieron una película: The Simpsons. Está bien, no la recomiendo pero cuando llevas unas tres horas de autocar te hace risa cualquier cosa. Al terminar jugamos a cartas, escuchamos música, hablamos, mirábamos los coches de la autopista…
Yo tenía sueño, muuuuucho sueño, pero no me podía dormir… Decidimos por voto popular poner otra película: American Gangster. Por lo que dicen es buena, yo no lo se porque fue ponerla y domiiiir :D

14 horas más tarde… ¡ya estamos en Ancona! Que felicidad, por fin me podré lavar la cara, peinarme, andar durante mucho rato, comer… Todo un lujo.
Por la tarde cogimos el barco para ir de Italia a Grecia. El barco era bonito, era de esos que cuando los ves parecen de súper-lujo pero que en realidad todo es fachada… igualmente estuvo muy bien, nos aguantaron durante toda la noche (cena, discoteca, “dormir”…) y la comida no estaba mal.
·
¡Ya hemos llegado a Grecia!
Bajamos del barco, subimos al autocar y en un par de horas ya estábamos al hotel dejando rápido las cosas para ir a cenar y luego ver el cambio de guardia.
Yo no sabía que era pero los profes decían que es algo original y único.

·
Por unos minutos llegamos tarde y aunque no pudimos ver el cambio de guardia pudimos ver como se cambian entre ellos (ya veo que no se entiende mucho pero no sé cómo explicarlo…)
·

Me hice la famosa foto con el guardia. Pase un miedo… ¡no sabía si se iba a girar o algo! Que tensión.

Esa fue la primera noche en el hotel Golden City y no estuvo nada mal. En la habitación habían dos camas grandes i un plegatín. Cómo estuvimos allí tres noches cada día durmió una chica diferente (eramos tres).

La primera noche me costó un poco dormirme porque estaba súper nerviosa pero una vez dormida, por la mañana (a las 7h) no había quien pudiera despertarme ¡que sueño!

Continuará...

¡Grecia!

2008-03-06T21:10:00.006+01:00

¡Mañana a las 18h me voy a Grecia!
Ya he preparado la maleta, la mochila, el bolso... ¡y no estoy nerviosa! No sé porque... ¿no me hace ilusión? Siiiiiiiiii
Todavía no estoy nerviosa porque no me lo creo, hasta que no esté sentada en el autocar no empezarán a atacarme los nervios.

Cuento un poco cómo iremos hasta Grecia:

· Ida

Salimos a las 18:30h de Barcelona en dirección a La Jonquera.
A las 8h de la mañana llegamos a Ancona (Italia), pasamos el día allí y a las 16h cogemos el barco Ikarus Palace rumbo a Grecia.
Primero vamos a Patres, nos instalamos al hotel, reuniones de curso...

Lunes 10, vamos a Atenes a ver l’Acropolis y l’Àgora. Tarde libre, cenamos al hotel y “noche” libre hasta las doce de la noche.

· Vuelta

Vamos a ver Súnion (de allí viene el nombre de mi colegio), la puesta de sol, recitaremos el poema... ¡un día muy emotivo!

Miércoles 12, vamos a ver el canal de Corint, el teatro de Epidaure, La porta dels llaons de Micenes y la tumba de Agamèmon.

Volvemos a Patres y subimos al barco rumbo a... ¡Venecia!
Saldremos del Tronchetto en Vaporetto por el Gran Canal (que gracia me hacen los nombres xD). Lo visitaremos todo y ¡si queremos podemos ir en góndola! Aunque es un poco caro...

Cuando ya lo hayamos visto todo quedaremos a la plaza Sant Marc para coger los autocares y volver a casa.

---

Después de repasar todo lo que voy a hacer, ver y disfrutar ¡estoy ansiosa!

¡¡¡Quiero irme ya!!!